L'Entrevista
La Sandra Jiménez (Barcelona, 1972) pateix un glaucoma congènit que la va deixar cega als sis anys. La discapacitat no va suposar un aturador i va ser la primera persona de l’estat que va estudiar en una escola inclusiva. Va vendre breument cupons, però va decidir que no era allò el que volia fer. Així que va acabar en una multinacional com a administrativa i va arribar a ser responsable dels cotxes de direcció (com ella mateixa adverteix, no els conduïa). En Paulí Castelló (Viladecans, 1955) és mestre, pedagog i orientador. Va ser professor durant 45 anys a l’Acadèmia Núria, on hi va deixar un record inesborrable. Ara, ja jubilat, és voluntari a l’ONCE i a la Fundació Esperança del Raval. Tots dos es van conèixer fent el Camí de Sant Jaume i aviat van ser a les aules fent xerrades sobre discapacitat que van acabar desembocant en un programa de ràdio que ja suma 50 edicions i que tot just enceta la temporada a Ràdio Gavà.
Va néixer molt lluny de Gavà, a Buenos Aires, el 1991. Però ja ha fet de la nostra platja casa seva, després de tres temporades coordinant el servei de socorrisme de Proactiva aquí i al Prat. Ja suma 16 temporades de servei entre Argentina, Brasil, Regne Unit, Canàries i, finalment, Catalunya. Gaudint de la feina, que defineix com una tasca d'equip, amb uns horaris que s'allarguen per davant i per darrere pel pur plaer de gaudir de la seva oficina, la platja. També és el portaveu de SOS Socorristes, que vol posar sobre taula les mancances de la professió i la necessitat d'una regulació. I, per si no n'hi hagués prou, munta els Jocs Olímpics dels socorristes a Gavà des de fa tres anys. A més, és llicenciat en sociologia per la Universitat Nacional de Buenos Aires.
Tenia clar que volia ser professora, com ho han estat el seu pare i la seva mare, però la cuina es va ficar pel mig, va interrompre la carrera dequímica i la va llançar a les xarxes. Gairebé per casualitat, però amb molt d’esforç al darrera, va camí dels 60.000 seguidors a Instagram i els 50.000 a TikTok, amb un creixement enorme, de 10.000 followers al mes des que va començar l’any. I no només la podeu mirar a les xarxes, també és ja un rostre habitual del programa “Tot es mou” de TV3.
Va néixer a València, però la de Veneçuela, el 1968. Llicenciada en Comunicació Social, semblava que la vida la duia pel camí de l'actuació. Al seu país va fer teatre, ràdio, fins i tot telenovel·les, i va ser la veu de Daniel el trapella per a Llatinoamèrica. Però, finalment, el seu plaer per la narració oral es va imposar i va marcar el seu destí professional. Va finalitzar el Màster a distància en llibres i literatura per a nens i joves de la UAB i a Barcelona, més concretament a Gavà, va arribar fa només cinc anys. Un lustre intens en què va obrir, i malauradament va tancar, la llibreria Tres Paraguas i en què va reactivar un projecte d'anys enrere: l'associació Rana Encantada. Una entitat del tercer sector que ja és una realitat i que està feta des de Gavà per al món. Una ciutat on ha arrelat, concretament al barri d'Ausiàs March. A més, és autora de llibres de poesia i de narració infantil. Una entrevista de: Josep A. Moreno
Jonatan Armengol (Barcelona, 1977) és un cul inquiet. La seva ceguesa no li ha impedit fer gairebé res ni deixar de desenvolupar cap de les seves passions. La principal sempre ha estat la gastronomia, que ha marcat la seva vida. Se’l considera l’únic periodista gastronòmic cec i, des de fa més de dues dècades, dirigeix el programa “Comer a ciegas” a Radio Intereconomia. Però no només menja i beu per criticar-ho, també cuina, com demostra al seu canal de Youtube “El reto del fuego” o al concurs de food trucks de TVE “Cocineros al volante”, que, per més senyals, va guanyar. Amb l’empresa Paladar Eventos, que dirigeix, va fer el salt de la gastronomia a la il·luminació. I és que no hi ha repte al que no s’hi enfronti, sempre acompanyat del seu gos Príncipe. Una entrevista de Josep A. Moreno
Mònica Rodríguez (Barcelona, 1975) és mestra, especialista en música, que ara exerceix com a tutora de primària en una escola pública. Però ha dedicat bona part de la seva vida a l’activisme. Va ser voluntària a Perú, Calcuta i Etiòpia. Però va fer un pas més endavant quan va fundar Un Gest de Calor amb la seva amiga Isabela de Melol L’ONG ha treballat en indrets on ha cregut que les necessitaven, partint de Lesbos i passant per Síria, el Kurdistan, Líbia, els campaments sahrauís i, ara, a Afganistan. Amb el projecte Afghan Woman on the run estan intentant treure dones i les seves famílies d’un país que torna a viure sota l’horror dels talibans i del que els arriben històries esgarrifoses de dones que, més que mai, necessiten un gest de calor. Una entrevista de Josep A. Moreno.
En Rubén (Gavà, 1977) és un dels quatre germans Martínez. Tots ells, d’una manera o altra, s’han expressat culturalment. Ell no podia ser menys i ja de ben jove va fundar el grup “Veinte o veintisiete” amb el seu germà Alejandro, entre d’altres. Va ser el germen de “Les Nits de l’Art”, que es va convertir en l’impulsor, des de Gavà, de tota una generació de cantautors. Va deixar de banda la feina de Relacions Laborals i es va anar endinsant en el món de la promoció cultural i, també, en el de les addiccions. Ara, després de quatre anys recuperat, es presenta com un nou Rubén que creu que la gent pot canviar, que gaudeix dels Beatles i admira la felicitat de Ringo Starr, i que vol explicar la seva experiència. Ho fa a través de l’espectacle que portarà al Maragall i també amb l’entitat Camins Addiccions que impulsa tot un mes d’activitats a L’Hospitalet al voltant de la salut mental i amb Pedro Guerra com a padrí. Una entrevista d'en Josep Antoni Moreno.
Va néixer el 1966 a Barcelona i va créixer al barri antic de la Ciutat Comtal, on diu que la podrem trobar si mai es perd. Un treballet d’estiu a Gavà, mentre feia Belles Arts, li va canviar la vida. Allà la va fitxar el que després fou el seu sogre, l’Enrique Valderrama. L’escola de pintura, i més endavant el seu director, la va enamorar i va començar una història que ja dura 33 anys dels 41 que acaba de fer l’acadèmia. Un centre que ha passat per la Torre Lluc o el casal Sant Jordi i que ja ha fet arrels a l’American Lake. L’Araceli, ara directora de l’escola, segueix nodrint d’art aquesta gran família. Literalment, perquè el seu fill gran, en Marc, n’és també un dels professors. Tot plegat ho combina amb la seva tasca com a pintora, que també desenvolupa amb èxit. Una entrevista de Josep Antoni Moreno.
Va néixer el 1974 a Viladecans i, dels quaranta anys de la Companyia General del Foc, en Ramon Llonch hi ha estat durant trenta ininterrompudament. Hi va entrar el 1992, quan va acabar la mili i assegura que no s’ha perdut ni una sola Festa Major. A la Companyia hi ha fet tots els papers de l’auca i ja en fa uns quants que n’és el president, tal com ho va ser el seu pare i la seva mare, la recordada Pepi Sáiz. Més enllà de la bogeria del foc, en Ramon és el CEO de l’empresa Gavà Grup, que comercialitza fruites i verdures i que és un grup d’empreses amb presència a tota Espanya i també a Hongria, Polònia, Rumania i la República Txeca. Però, quan acaba la dedicació laboral i la serietat del càrrec, es desferma amb el foc i la Companyia, que és com una segona família per a ell. Una entrevista d'en Josep A. Moreno
El president de la Xarxa Gavà ens parla del festival de titelles, que enguany recupera la normalitat, i de l'entitat, que dirigeix des de fa 40 anys i que ara busca el relleu generacional. Una entrevista de Josep Antoni Moreno.
